Sant Jordi, el Drac, la ma i la família Brunetti

Sant Jordi, el Drac, la ma i la família Brunetti

Sempre és interessant el dia de St. Jordi perquè permet carregar una mica les bateries pel miratge que provoca mirar-se el melic; gaudeixes del fet que sembla, per una hores, talment que siguem una societat que consumeix llibres. A més, som notícia; com deiaJoan Oliver a l’Avui “Catalunya és un producte complicat de vendre al món, no pas perquè sigui massa semblant a d'altres, sinó perquè és massa diferent. Costa molt d'explicar al món que Catalunya és una nació sense Estat, costa d'explicar que la nostra identitat és de base lingüístico-cultural, costa d'explicar que la defensa de la identitat no ha estat mai un element d'exclusió sinó d'integració, un element de progrés i obertura i no pas d'immobilisme i tancament. Tot això és difícil d'explicar i encara és més difícil aconseguir que Catalunya destaqui al mig de les prestatgeries on hi ha totes les nacions itotes les cultures del món mundial. Una de les millors eines que tenim per explicar al món que Catalunya existeix i per explicar-los què és Catalunya és el dia de Sant Jordi.” I també és bonic perquè les roses li donen color i un regust romàntic, i fins renaixentista.
+
També és un dia interessant per a sentir xafarderies d’uns i altres. Començo el matí prenent nota del punt de vista d’algunes emissores cavernàries, perquè jo soc uns dels milers de catalans que les escolten. Ho faig una mica per curiositat, una mica per diversió, i molt per a evitar que acabi com molts altres, pensant que, si la majoria de gent que coneixo és assenyada i pensa com pensa, per la mateixa raó la majoria de la gent de cals veïns deuen ser assenyats i deuen pensar igual. Es bo adonar-se de que no és així i estar sempre conscient, com diuen els autors del llibre que m’ha regalat avui, que l’anticatalanisme és la base de l’espanyolisme. Escoltar i la llegir la seva premsa no és sols antropologia i "morbo", també és divertiment, com reconeixen Salvador Cot i Lluís Montserrat al llibre que estrenen en aquesta diada: “Teoria i pràctica del bon tertulià espanyolista. El circ de la família Brunetti”. Precisament l’he volgut arrel de que el posen a parir en “El Confidencial Digital”: (“...redactado bajo la guía del sectarismo y la parcialidad...” “... se ceban sobre los tertulianos de la COPE o de Onda Cero, y los colaboradores de los diarios La Razón y El Mundo. Según ellos, estas personas dicen cosas tremendas y que son mentira, que no se le pueden ocurrir a una mente sana, aunque lo que realmente llama más la atención es que la gente que los escucha se los cree...” “...Guindilla al enésimo intento de responder al fanatismo con dos tazas de cerrazón....”). Com sempre he dit, els nostres millors propagandistes són els nostres enemics, nosaltres no sabem publicitar-nos. És evident que no seria el mateix ERC sense el "suport" dels seus rivals que gratuïtament els converteixen en clau de les declaracions mediàtiques.
+
Una altra curiositat de la diada és que els xinesos venien les roses més barates (fins a 50 cèntims en algunes parades) que els gitanos i els pakistanesos. Aquesta és una dada que capgira la dinàmica establerta fins el moment i que els estudiosos podran valorar. Parlant de minories ètniques, a l’espai central de la plaça de Catalunya, en l’acte 'En català, trenquem murs i obrim fronteres' que organitzava LaPlataforma per la Llengua i una vintena d'associacions d'immigrants (entre els quals els amazigh, que sembla que comencen a perdre la por –o vergonya- d’expressar-se en públic), s’intentava demostrar que, a diferències d’altres països, aquí per a esdevenir català (de "raza catalana" dirien segurament a la radio cavernària madrilenya) n’hi ha prou aprenent a parlar en català, i la senyora que plorava d’emoció sentint cantar les cançons de “Desglaç” a Miguel Poveda m’ha deixat amb el dubte i la ràbia de no haver-li preguntat el motiu de les seves llàgrimes, si eren per la convicció catalana dels seu cant o pel to flamenc de l’accent del cantaor. En tot cas el símbol de la ma que presidia l’acte s’emparentava amb aquell altre de França i Bèlgica de vint-i-cinc anys enrere que deien “touche pas mon pote”. En essència és la mateixa ma de la rotllana que t’integra en igualtat al so de la cobla, en el nostre cas amb el coneixement de la llengua com a element de cohesió.
+
El principal problema de la diada a Barcelona haurà estat la gentada. L’ajuntament hauria de fer alguna cosa per a extendre més lluny del centre la fira de llibres i roses, perquè he sentit moltes veus absolutament agobiades jurant no tornar-hi més després de veure’s perillosament apretats enmig d’una gernació compacta.