L’actual venjança jueva a Gaza m’ha fet recordar una tertúlia d’octubre de 2019, quan la venjança espanyola s’havia expressat fredament i, com qui no vol la cosa, la repressió campava amb total impunitat però serenament. Tot comentant sobre com aquí eren castigades les mateixes protestes legítimes i la mateix llibertat d’expressió que als Estats veïns era protegides, un conegut argentí de nacionalitat italiana (que casualment es definia jueu) preguntava si la venjança catalana també seria exemplar. Un altre participant, aquest era francès d’ascendència armènia, replicava que no hi hauria cap reacció immediata perquè la venjança és un plat que se serveix fred, però que creia que “els Catalans són intrínsecament tous i res no fa pensar que puguin emular l’activisme venjatiu armeni de l’ASALA o el dels fedaïns en revenja contra Jordània per la mort de 25.000 palestins a mans jordanes arran del setembre negre de 1970”.
Fou llavors que vaig intervenir per a explicar-los un episodi històric que ells desconeixien, conegut com la Venjança Catalana, tot desmentin la propaganda autonomista que han pretès falsificar la història i fer-nos creure que mai no ha existit l’agressivitat que cada cent anys demostrem. Si la burgesia catalana mai no ha estat independentista (per a vergonya d’uns pocs burgesos patriotes que no comparteixen l’estratègia econòmica del 95% dels seus col·legues) és perquè, a diferència d’altres burgesies més carques i limitades a lectures ximples, la catalana és molt culta i sap que el poble català sempre ha estat fàcilment inflamable (capaç de cremar tots els convents el dia que a la plaça del Torín un dels bous és massa manso) i ves a saber si un canvi d’estructures independentista pot acabar malament, a l’estil de la guerra civil irlandesa o pitjor encara, en una república catalana soviètica.
És per aquesta raó (evitar les hipotètiques inseguretats econòmiques derivades d’un procés independentista) que el gran objectiu de la burguesia catalana d’ençà del Memorial de Greuges, sempre ha estat que la deixin participar en el gran negoci de l’explotació econòmica de l’Estat espanyol. Després, quan els bascocastellans que detempten l’Estat els ho neguen (perquè els burgesos catalans no deixen de ser catalans: haver guanyat la guerra de successió !), els burgesos catalans repliquen amenaçant sovint amb la independència (però només són amenaces buides amb l’objectiu d’aconseguir romandre dintre d’Espanya en condicions de robatori més moderades). Per a ells, és millor un espoli raonable que la incertesa de ser arruïnats per un govern català independentista massa radical.
Aquestes són les raons que han dut els burgesos catalans a aliar-se amb les oligarquies hispàniques per a falsificar la Història i fer-nos creure a nosaltres que aquell mateix poble català que sempre havia estat considerat extremadament violent per tots els seus veïns, en realitat és intrínsecament pacifista des de sempre (pacifisme que és traduït com a covardia a ulls castellans i això desinhibeix encara més la fal·lera repressiva ja de per sí impune). Tanmateix, les classes dominants castellanes no desconeixen la Història i per aquesta raó la repressió contra Catalunya també ha seguit sempre uns trets característics: “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” perquè ells no les tenen totes (no es creuen la propaganda atès que ens coneixen des d’antic).
Aquest tema de com es modernitzen aquelles pulsions que han caracteritzat els pobles, la va voler desenvolupar, en aquesta tertúlia, el noi d’origen argentí que es definia pro-israelià. Parlàvem de les virtuts conegudes dels Jueus, però també de la revenja (deia: “el nostre Déu és venjatiu perquè així ho diuen les sagrades escriptures”) i ens va explicar l’intent del Nakam d’assassinar 6 milions d’alemanys l’any 1945 (fins llavors només se sabia de l’enverinament de prop de 2000 de presoners nazis a Nuremberg; encara no s’havia estrenat el film “Plan A”, però diversos documentals de la BBC ja havien parlat d’aquell pla genocida de revenja). Ara sembla que la venjança actual, massacrant Gaza, sembla orientar una modernització amb poca variació en relació al clixé.
No sembla que s’hagi modernitzat tampoc gaire la venjança hispànica sobre els Catalans. L’any 1659 calia venjar-se de Catalunya, trossejant-la en contra de les lleis catalanes, i s’insistia als Francesos que, encara que no la volguessin (de ben segur que haurien preferit Flandes), acceptessin la Catalunya del Nord, malgrat el cost gravós que per a Madrid suposava perdre esplèndides fortificacions estratègiques com la de Salses, una de les joies de l’enginyeria militar hispànica de tots els temps. No solament contra els Catalans: l’execució de l’espanyolista autonomista filipí José Rizal l’any 1896 també va simular un judici just. Finalment, l’actual repressió contra els líders autonomistes que van protagonitzar l’anomenat “procés independentista” sembla que continua basada en la dissimulació: els “a por ellos” són anecdòtics mentre que allò que persisteix continua sent els recargolaments legislatius “para se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.
I en el cas dels Catalans ? Si hem de creure la propaganda autonomista, som els únics que hem canviat radicalment i hem esdevingut pacífics des de l’inici dels temps, fins al punt de perdonar, com a Poble, totes les agressions.
És per aquesta raó (evitar les hipotètiques inseguretats econòmiques derivades d’un procés independentista) que el gran objectiu de la burguesia catalana d’ençà del Memorial de Greuges, sempre ha estat que la deixin participar en el gran negoci de l’explotació econòmica de l’Estat espanyol. Després, quan els bascocastellans que detempten l’Estat els ho neguen (perquè els burgesos catalans no deixen de ser catalans: haver guanyat la guerra de successió !), els burgesos catalans repliquen amenaçant sovint amb la independència (però només són amenaces buides amb l’objectiu d’aconseguir romandre dintre d’Espanya en condicions de robatori més moderades). Per a ells, és millor un espoli raonable que la incertesa de ser arruïnats per un govern català independentista massa radical.
Aquestes són les raons que han dut els burgesos catalans a aliar-se amb les oligarquies hispàniques per a falsificar la Història i fer-nos creure a nosaltres que aquell mateix poble català que sempre havia estat considerat extremadament violent per tots els seus veïns, en realitat és intrínsecament pacifista des de sempre (pacifisme que és traduït com a covardia a ulls castellans i això desinhibeix encara més la fal·lera repressiva ja de per sí impune). Tanmateix, les classes dominants castellanes no desconeixen la Història i per aquesta raó la repressió contra Catalunya també ha seguit sempre uns trets característics: “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” perquè ells no les tenen totes (no es creuen la propaganda atès que ens coneixen des d’antic).
Aquest tema de com es modernitzen aquelles pulsions que han caracteritzat els pobles, la va voler desenvolupar, en aquesta tertúlia, el noi d’origen argentí que es definia pro-israelià. Parlàvem de les virtuts conegudes dels Jueus, però també de la revenja (deia: “el nostre Déu és venjatiu perquè així ho diuen les sagrades escriptures”) i ens va explicar l’intent del Nakam d’assassinar 6 milions d’alemanys l’any 1945 (fins llavors només se sabia de l’enverinament de prop de 2000 de presoners nazis a Nuremberg; encara no s’havia estrenat el film “Plan A”, però diversos documentals de la BBC ja havien parlat d’aquell pla genocida de revenja). Ara sembla que la venjança actual, massacrant Gaza, sembla orientar una modernització amb poca variació en relació al clixé.
No sembla que s’hagi modernitzat tampoc gaire la venjança hispànica sobre els Catalans. L’any 1659 calia venjar-se de Catalunya, trossejant-la en contra de les lleis catalanes, i s’insistia als Francesos que, encara que no la volguessin (de ben segur que haurien preferit Flandes), acceptessin la Catalunya del Nord, malgrat el cost gravós que per a Madrid suposava perdre esplèndides fortificacions estratègiques com la de Salses, una de les joies de l’enginyeria militar hispànica de tots els temps. No solament contra els Catalans: l’execució de l’espanyolista autonomista filipí José Rizal l’any 1896 també va simular un judici just. Finalment, l’actual repressió contra els líders autonomistes que van protagonitzar l’anomenat “procés independentista” sembla que continua basada en la dissimulació: els “a por ellos” són anecdòtics mentre que allò que persisteix continua sent els recargolaments legislatius “para se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.
I en el cas dels Catalans ? Si hem de creure la propaganda autonomista, som els únics que hem canviat radicalment i hem esdevingut pacífics des de l’inici dels temps, fins al punt de perdonar, com a Poble, totes les agressions.
