Preveient i prevenint: la possible gran cursa de 2017

Preveient i prevenint: la possible gran cursa de 2017

Article publicat a Llibertat.cat el 16/02/2016
http://www.llibertat.cat/2016/02/preveient-i-prevenint-la-possible-gran-cursa-de-2017-34000

El futurisme és, entre altres coses, una necessitat emocional, i ho és més en proporció a la magnitud de tot ’allò que hom pugui perdre. La Història ens mostra com han estat d’inevitables i perjudicials molts conflictes en relació als interessos dels mateixos que els han iniciat. No debades, al llarg de la història, el poder ha cercat maneres de reduir la incertesa. No cregueu pas que els interessos del poder coincideixen amb les condicions dels seus electors, i això explica l’ús de “cerques sobrenaturals” (fins i tot per part de governs que representatius de votants econòmicament precaris), amb l’objectiu d’intentar conèixer l’esdevenidor.

Modernament, les tècniques futuristes han esdevingut més realistes i s’han convertit en oficines d’afers estratègics i en comitès de prevenció de riscs, la qual cosa és bastant frustrant perquè no permet reduir tanta ansietat derivada de la insatisfacció per necessitat de reduir la incertesa. Sempre ens quedarà un tipus d’art endevinatòria anomenat juguesca o apostes, que genera molts milions d’euros diaris, tant aquí com a la Xina comunista. Ara bé, les apostes les carrega el diable, com ho demostren les guerres, que sempre havien estat un bon negoci quan afectaven el veí, però un desastre  a casa nostra, de manera que l’imprevist traspàs, per una mala aposta, del conflicte bèl·lic d’una banda a l’altra de la frontera podia significar la diferència entre obtenir guanys o perdre-ho tot.  Durant la segona meitat del segle XX, l’anomenat “equilibri del terror” (expressió d’una situació que no permetia apostes perquè donava certesa de destrucció mútua), va aconseguir reduir  significativament  l’ansietat entre les classes benestants d’Europa i Amèrica i Rússia.

En el cas català dels darrers 300 anys, la deserció de l’aristocràcia i posteriorment de la burgesia nacional eren el resultat previsible de la certesa en tenir totes les de perdre. També les classes populars,  temorenques de  tornar a ser víctimes d’actes de guerra per part d’Espanya, toleraven l’aigualiment de la nostra dignitat nacional. Però modernament, amb el descrèdit d’Espanya, la pauperització de les classes mitjanes, l’agressió espanyola contra els mínims simbòlics patriòtics catalans, la incertesa de la burgesia en relació a la preservació dels seus interessos dins d’Espanya i una certa confiança en l’estabilitat derivada de pertànyer la Unió Europea, s’ha facilitat una reacció popular catalanista que ens du a una nova incertesa en el seu desenllaç: guanyarem, perdrem o ens quedarem a mitges?

Les necessitats endevinatòries i el conservadorisme (que no és res més que la por a la incertesa) afecten tothom, i ho hem pogut veure en les eleccions plebiscitàries del 27-S, quan en els debats vam poder escoltar algunes veus de la candidatura CSQP que es definien partidàries de la independència però expressaven la necessitat de posar el fre al procés unilateral just abans d’un xoc amb l’imperi espanyol que creien impossible de guanyar. Podeu doncs, imaginar, quin efecte té aquest esforç estèril e per conèixer el futur quan el pretenen els grups econòmics i polítics dirigents: disseny de maquinacions secretes, milers d’euros gastats en estudis estratègics, prevenció de riscs i programes d’adaptació/reformulació dels fulls de ruta a les possibles reaccions de l’enemic, plans i agendes B, C, D, E, F..., elaboració de menús de competències a negociar, genogrames de líders polítics identificant-ne els familiars i llurs interessos econòmics amb possibilitats d’ocasionar-los perjudicis o d’oferir-los suborns indirectes...

Per part del poble pla i dels que menys tenim a perdre, atès que les nostres alternatives són menys (contribuir personalment a l’esforç diari del Procés i estar disposats a sortir al carrer quan i sempre que calgui), també la sublimació de les nostres necessitats futuristes es limita a la tècnica endevinatòria més acceptada socialment: la lúdica. Aquesta, a casa nostra s’exerceix en converses familiars, amb amics, i modernament mitjançant les xarxes socials, on la juguesca pot tenir un format estructurat (per exemple: https://www.facebook.com/groups/JUGUESQUES.CATALANES/) o fer part dels debats virtuals. En el meu entorn se n’ha parlat molt des de fa sis anys, els pronòstics ha anat canviat gairebé anualment,  i ara aprofitaré per exposar-vos la meva previsió actual:

Aquests dies, tant al PSOE com a Podemos, massa distrets amb la negociació d'un govern a Espanya, se'ls estan escapant algunes pistes de com pensen abordar l'anomenat problema català. Tant els uns com els altres ens asseguren que els Catalans votarem, probablement alhora amb el conjunt dels Espanyols, però afirmen que tot i així ens sentirem prou satisfets com per no marxar d'Espanya. M'ho diuen coneguts del PSC i m'ho diuen amics de Podem, i costa poc estirar-los de la llengua per extreure'n que el tema s'està discutint a fons dins de les assemblees, comitès, agrupacions, cèl·lules, cercles... Dedueixo que dins d’alguns àmbits de poder s’estaria postulant una reforma ràpida de la Constitució Espanyola que contindria elements prou satisfactoris per a la burgesia catalana (principal  temorosa de les incerteses), i elements prou acceptables per la resta dels ciutadans de l'Estat espanyol.

Quan he verbalitzat dubtes sobre el resultat d’aquesta jugada, des d’ambdues bandes m’han respost amb expressions de ple convenciment sobre que la gran massa dels electors de Catalunya no votarà pas en contra d'un article que ens atorgui reconeixement identitari i més poders. En conseqüència, al final comptaran que la majoria dels Catalans haurà votat a favor d'una enorme millora de l'encaix dintre d'Espanya i se'ns vendrà un producte segons el qual haurem exercit el dret a decidir. Tot plegat, em fa pensar que el 2017 veurem un cursa històrica entre dos referèndums, per ser el primer que "mostri al mon i als propis Catalans" quina és la voluntat dels ciutadans de Catalunya. És clar, això pot succeir o no. Quan ho he comentat amb els meus companys independentistes, la majoria em responen amb el seu convenciment de que Espanya continuarà fent com fins ara (no actuant i limitant-se a les querelles judicials), i que en mig d'aquesta inacció per part de l'enemic durem a terme la secessió de Catalunya.

No puc saber què passarà, si serem els primers votant la Constitució Catalana de la Independència o si ens passaran al davant amb un Referèndum d'una reforma exprés de la Constitución Española;  si seran molts o pocs els Catalans que preferiran acord federal a la incertesa independentista, si Espanya restarà inactiva veient com ens alliberem o el CSI farà alguna animalada. El futur és més incontrolable del que la majoria dels polítics voldria. En tot cas, allò que em preocupa és que l'unionisme (dintre del qual la franquícia de Podemos a Catalunya) ens trobi desmobilitzats quan comenci la campanya per un referèndum federalista, perquè d'ençà de l’onze de setembre s'ha volgut deixar tota l'acció independentista en les institucions, i ara fins i tot es parla de no fer res especial l’onze de setembre.

Conclusió: malgrat la ciència i les supersticions, el futur no existeix. La incertesa de l’esdevenidor genera ansietat en relació directament proporcional a  la quantitat de pèrdues potencials en el pitjor dels casos. Tot i així, el seu impossible coneixement esdevé una necessitat emocional humana en determinat processos socials de canvis, i la seva sublimació lúdica o l’anàlisi dels factors que poden influir en el seu desenvolupament poden servir per a prevenir riscs i preparar alternatives. Desitgem que el  futur ens agafi preparats per tal de no malbaratar les expectatives de la Revolució Catalana !!!!

Fantassin

Projecte CATALOCCITAN

Projecte CATALOCCITAN
OBJECTIU:
-Estendre la percepció del conjunt dels territoris de parles occitanes i catalanes com "una comunitat d'afinitat cultural" més enllà de les coincidències lèxiques".

JUSTIFICACIONS:
1-Existència de parts de la comunitat cataloccitana amb nivells terminals de consciència de sí mateixa.
2-Necessitat de percepció de conjunt, per part d'aquells territoris amb major capacitat de donar suport a la resta.
3-Necessitat de percepció de conjunt per part dels territoris més vulnerables al separatisme propiciat pels Estats enemics.
4-Necessitat del Procés sobiranista catalunyès,, especialment en els moments de major conflicte amb Espanya i França, de poder comptar els germans d'afinitat cultural com amics naturals i bons veïns.
MÈTODE:
-Consolidació d'un col.lectiu de persones, distribuït en totes les contrades, que es manté en relació virtual constant, comunicant-se indistintament i passiva en totes les modalitats dialectals.
ESTRATÈGIES:
1-Implementació d'un sistema de pàgines web per difondre els eixos del projecte i motivar la participació als fòrums d'interrelació:
-Reflexió "Cataloccitania (blogspot- 1/12/2010)"
-Interdialectalisme "Cataloccitan (FB)"
-Interrelació personal "Païses Cataloccitans (FB)"
-Independentisme "Cataloccitania Independenta (FB)"
2-Implementació d'un sistema de fòrums-web de debat com a marcs de relació en base a interessos comuns:
-Lèxic "Dialectes (FB)"
-Paremiologia "Comparam Proverbis (FB)"
-Humor "Galejadas (FB)"
-Fotografia del territori "Fotografia (FB)"
-Música "Musica e Cançon (FB)"
-Convocatòries culturals i polítiques "Païses Cataloccitans (FB)"
-Conversa "Convèrsa Cataloccitana (FB-1/11/2010)"
TEMPORALITAT:
-Creació de totes les eines-web: 5,5 anys (08/2010-03/2016), sent obligatòria la consolidació de la pàgina anterior (fòrum o web) prèviament a abordar l'endegament de la següent.
-Dinamització: indefinida.
-Avaluació: 6 anys (08/2016).

≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠,

≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠,

Comentaris rebuts a facebook:

Joan Miquel Touron No has pas mai llegit les guerres de Cadells i Nyerros , l'odi que els tenen als occitans fa por ! els occitans durant desenes d'anys van ser els nostres pitjors enemics , huguenots i proptestants !

M'agrada · Resposta · 12 hores · Editat

 

 

Manel Fantassin Sirvent sí, i també hem tingut guerres civils entre catalans, però aquí no es tracta d'història sinó de pensar en les aliances i els bons veïnats que necessitarem. I és obvi que les aliances i els bons veïnats poden ser més fàcils on hi ha intercomprensió i interessos comuns (al nord de les Corberes) que no pas entre gents de mentalitats molt allunyades de la nostra i amb interessos contraposats als nostres (a l'oest dels Monegros).

M'agrada · Resposta · 11 hores

Aimi viure dins lo quartièr de la Sagrada Familha perque malgrat que viatgi pas pòdi gaudir dins la carrièra d'un ambient cosmopolita. Ièr un òme de Besièrs i èra tanben perque creguèt que i auriá de toristas franceses a qui poiriá demandar ajuda. La grua municipala li aviá retirat la veitura e poguèt pas lo recuperar perque la siá carta visa foncionava pas. Anèt al Consulat e los foncionaris li permetèron de telefonar lo sieu banc sens poder resòlvre lo problèma, e telefonar a la siá familha mas trobèt pas degun. Ditz que pensa far una denóncia a la Presidéncia de la Republica contra lo Consulat perque lo daissèt fin finala dins la carrièra sens li donar cap de solucion. Li ai donat qualques conselhs per ensajar de passar la nuèch. Me ditz: “quin astre que vos parletz francés, lo mieu problèma es qu'ieu parli pas ni anglés ni espanhòl”. Li respondi qu'a pas cap de problèma perque el es de Besièrs e lo dialècte de Barcelona es fòrça semblable al de Besièrs, "doncas se vos parlatz en Besierenc tot lo mond a Barcelona vos comprendrà". Après d’un moment de confusion me ditz “vos fasètz referéncia al Lengadocian? Ieu soi de Besièrs mas parli pas lengadocian perque çò mai normal es de lo parlar pas”. Li ai respondut: "E ben, a Barcelona ço normal dels barceloneses es de parlar barcelonés coma ço normal dels gironins es de parlar gironin. S'a Besièrs es pas normal parlar besierenc avètz força de problèmas".

Vostès tenen un problema i aquest problema es diu 48%

Vostès tenen un problema i aquest problema es diu 48%
Article publicat a Llibertat.cat el 14/01/2016
http://www.llibertat.cat/2016/01/vostes-tenen-un-problema-i-aquest-problema-es-diu-48-33653
-----------------------------------

Jo crec que l’anomenat “punt fluix” del Procés: “que els de l’opció independentista no hem arribat al 50% dels suports electorals”, requerirà de molts estudis en un futur llunyà. Dic “llunyà” perquè se suposa que ara no és gaire adequat de continuar donant-li voltes, atès que toca anar per feina en un sprint de 18 mesos. Tanmateix, no és pas un tema que hagi passat a segon terme: en parlem nosaltres per justificar les nostres limitacions i sobretot en parlen els espanyolistes per recriminar-nos que una minoria volem endegar un procés que la majoria no accepta.

En aquestes condicions, és força difícil curar ferides intestines i deixar de banda sospites sobre els interessos que han generat un problema previsible. Cada vegada que apareix l’argument del 48% hem de callar i fer veure que només sentim com plou? Com és de creïble l’argument que el 27-S una llista electoral“plebiscitària pura”, és a dir, sense polítics (només amb personalitats catalanes reconegudes del mon de les arts i la cultura), hauria sumat encara menys perquè l’atractiu principal era Artur Mas?

Jo no conec ningú que dubti de l’èxit potencial que hauria suposat una llista unitària, una sola llista que hagués representat el “Sí nítid” a la independència. Per què no hi va haver llista unitària? Pels espanyols? Doncs no, precisament va ser per imposició dels suposadament més interessats en un Sí (tot i que la meva intuïció ho atribueix a Artur Mas en persona). I això com s’entén? Jo crec que degut a interessos més personals que patriòtics. El resultat era el previsible: una campanya electoral que en comptes de debatre entre “Independència Sí / Independència No” se centraria en “La independència és una excusa per salvar el cul als presumptes corruptes que s’amaguen a la vostra llista? / No, no és veritat això que dius”.

Allò previsible es va complir: uns debats on en comptes de negar la independència, els partits unionistes parlaven de corrupció. I tots coneixem electors partidaris de la independència que no van votar pas Junts Pel Sí i que tampoc no van votarCUP (“perquè tothom sap que la CUP, malgrat la seva propaganda anti-Mas, el primer que farà serà investir Mas com President”). Si afegim els desconfiats aquells altres que haurien votat de forma referendària si no s’hagués avortat la proposta d’una llista unitària (sense polítics), com voleu que no haguéssim depassat de llarg el 51%?

Com deia la CUP, hauria estat molt lleig no proclamar la DUI havent superat el 50%, entre altres raons perquè una percepció de reconeixement internacional hauria estat inevitable, alhora que l’espanyolisme difícilment s’hauria salvat d’una greu crisi d’autoestima. En aquest sentit, la diferència entre el 48% i el 51% és tan, però tan, però tan fonamental... que aquelles decisions que amb molta probabilitat ens han furtat un resultat històric determinant, així com els interessos que les han influït, tard o d’hora haurien passar pel judici de la Història.

I aquí poso fi a les meves reflexions post-electorals, perquè ara cal anar per feina: no sols en el cos a cos de la lluita d’alliberament, sinó també vigilant que determinats interessos, sempre amagats dins del bàndol suposadament republicà, no tornin a donar munició al bàndol monàrquic. Cal incorporar aquests pròxims 18 mesos al llistat de Glòries Catalanes i a la Història de les Revolucions Populars del mon modern.

DE LA PERCEPCIÓ DE LA CUP A LA DE CDC

DE LA PERCEPCIÓ DE LA CUP A LA DE CDC

Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 08 de gener de 2016

http://diarigran.cat/2016/01/de-la-percepcio-de-la-cup-a-la-de-cdc/

FANTASSIN  MANEL.   Hi ha veus dins l’independentisme que valoro per damunt d’altres, molt més aquelles amb qui vaig coincidir als anys vuitantes que no pas d’alguns nous independentistes que potser sols han envernissat el seu autonomisme per defensar-se d’anys de corrupció conxorxada amb Espanya. Una de les opinions valuoses per a mi és la del Joan Ridaura; del seu comentari d’avui m’ha quedat al pensament un paràgraf que m’està fent rumiar des de fa hores. Diu: “…sembla que ho hem oblidat però del que es tracta no és pas d’una investidura d’un President de la Generalitat autònoma. Ara estem parlant de, tots plegats, enfrontar-nos a l’Estat espanyol i tots els seus poders i aliats per a construir la República Catalana. I per anar a aquest combat cal saber molt bé qui tens al teu costat i de qui te’n pots refiar i de qui no…”.

Crec que les raons del Joan per fer aquestes reflexions tenen molt a veure amb l’estratègia que ha menat ERC durant tot l’any passat, un cop fou sotmesa al xantatge convergent. Sense deixar de donar-li la raó a l’amic Ridaura, he de dir que el motiu del meu article no és pas demanar eleccions sinó un altre; el meu objectiu només és parlar sobre la diferència radical entre les cosmovisions de la CUP i de CDC, diferència que, al contrari del que podeu pensar, no té res a veure amb l’eix Esquerra-Dreta sinó amb el culte a la personalitat. Direu que no pot ser, perquè tenim la tendència a mirar-nos el melic i ens pensem que la interpretació de la realitat és una sola, però no, no és així.

Us posaré l’exemple d’aquest titular:  “algunes persones i/o interessos estan dinamitant el Procés des de dins”. No tothom el descodificarà de la mateixa manera. Pels fans d’Artur Mas, els quals identifiquen la seva persona amb el Procés, qui dinamita l’independentisme és qui no l’investeix com President, mentre que pels qui no li tenen cap confiança (majoritàriament per tres factors: 1-per haver traït la Consulta substituint-la amb un procés participatiu, 2-per haver impossibilitat la candidatura unitària en rebutjar una llista sense polítics que contaminaria –com així va succeir- el debat independentista amb el tema de la corrupció, provocant la pèrdua del Plebiscit, i 3-per haver condicionat la convocatòria electoral a una posició subordinada d’ERC dins d’una llista única), qui dinamita el Procés és el mateix President en Funcions, per condicionar-lo a la seva presidència.

També ahir, al Facebook, vaig veure com es difonia la idea que, “si la tria” de les persones més adequades per determinats càrrecs institucionals implicava posar Artur Mas en un paper diferent del de guia suprem, això suposaria “l’aniquilació política de President”. Sí,  ja sabem que el mon actual permet que la ximpleria d’un ximple es difongui massivament. Xarxes socials i medis de comunicació interessats han multiplicat exageracions anecdòtiques (tant d’individus pertanyents als sector que demanava un President de consens, com dels que havien segrestat el Procés amb l’objectiu de regenerar estructures sospitoses de corrupció). Malauradament, no és gaire fàcil conèixer les magnituds d’un fenomen social fins que no es fan estudis independents, i això requereix que passin uns anys. Quan això succeeixi, estic segur que l’any 2015 haurà estat molt llaminer per a dedicar-li tesis històriques, sociològiques i fins de psicologia social. Es més, quan els dirigents d’ERC es decideixin a parlar de l’Artur Mas probablement es generarà la mateixa incredulitat que ha provocat en part de l’opinió pública el cas Pujol.

A l’espera del necessari pas del temps que cal per fer estudis amb perspectiva, em crida l’atenció les estigmatitzacions que he escoltat en relació als votants de la CUP. Tant de bo que poguessin haver tants independentistes que es reconeguessin anticapitalistes , però no crec que tal proporció siguin probable a Catalunya (per molt que des dels canals de transmissió de la cosmovisió convergent ens bombardegin amb la imatge d’una gernació de més de tres-cents mil okupes antisistema, tipus Can Vies). Fins que no es facin els estudis sociològics, només puc fer-me’n una idea de qui són, quants són i com són per la gent que conec, i la gent que conec que ha votat CUP han estat, en la seva gran majoria, anteriors votants d’ERC indignats amb l’Artur Mas. D’altres votants, ex-partidaris d’Iniciativa o d’altres formacions d’esquerres, no n’he conegut, perquè aquells amb qui vaig parlar rebutjaven votar CUP, atès que, segons ells, “…el primer que farà la CUP serà investir President l’Artur Mas…”.

Soc conscient que la gran majoria d’aquests vots “prestats” tornaran ara a ERC. Potser també en pot haver alguns dels que haurien volgut la investidura de Mas i no comprenen formes de decisió assembleàries que impliquen assumir el criteri majoritari. D’altres, alguns fins i tot poden ser representants polítics, no són capaços de defensar aquelles decisions diferents de la pròpia que han resultats majoritàries. I també n’hi ha que s’hauran cregut les intoxicacions en forma de rumors sobre camarilles que prenen decisions al marge de l’assemblea. En resposta a aquella advertència que ens fa el Joan Ridaura al primer paràgraf d’aquest article (“…cal saber molt bé qui tens al teu costat i de qui te’n pots refiar i de qui no…”), tant la majoria de vots prestats a la CUP com els necessàriament pocs (per radicals) de perfil estrictament cupàire tenen en comú la mateixa visió de la realitat: interpreten que la persona que no és patriòticament de fiar és, en concret, la contrària de qui pensen els convergents. En canvi, com veiem, la percepció Republicana està en un interessat mode off, i finalment la cosmovisió JxS no existeix.

Hi ha solució? No pas pel problema òptic: la Història ens diu que el relat dominant acabarà sent el del grup dominant. Sota el principi-excusa de que “no es pot excloure ningú” es consolidarà el principi de “l’exigència d’acatament” en contra del principi del “consens”. En canvi, el problema polític, com molt bé diu el Joan Ridaura, està bé que es dirimeixi electoralment. Tinc la sensació de que l’única manera d’evitar noves eleccions seria que el President en funciona donés una pas al costat sota amenaça de l’ANC de presentar-se a eleccions directament com ANC (frustrant els interessos electorals de CDC i d’ERC), però per fer això l’Assemblea hauria de canviar els seus estatuts, i a més, els seus membres no haurien d’estar vinculat a convergents i republicans, ni l’ambient polític hauria d’estar tant fanatitzat en el sentit que Mas és el Procés. Sigui com sigui, amb aquest article només vull ressaltar un fenomen que, digui el que digui la Història, segurament acabarà mereixent algun estudi interessant: la coexistència a Catalunya de dues visions de la realitat diametralment oposades durant aquell 2015 en relació a la figura d’Artur Mas.

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

.

Fa un any el Procés estava encallat perquè no es convocaria cap Plebiscit si prèviament no s'estipulava que Mas seria Presidenciable en una llista unitària on ERC tingués un rol Subordinat. Ara el procés està encallat perquè la cup no vol votar Mas i aquest no té el seny patriòtic de permetre proposar un altre presidenciable. SEMBLA MENTIDA QUE, un cop detectada la dificultat (sigui aquesta per les causes que sigui), no s'imposi la lògica! Tant fàcil com seria esquivar la dificultat per tal d'aconseguir un Bé Major!

Em recorda una festa popular que s'havia de fer al poble on feia vacances, una festa a l'aire lliure que tenia el nom de l'indret on es feia: quan era a punt de començar, es fa fotre a ploure amb ganes. Les reaccions van ser 1-esperar a començar quan parés de ploure (la qual cosa era poc probable que passés) o 2-suspendre la festa fins l'altra setmana (passada la festa major, quan la majoria dels grups tampoc podrien venir per problemes d'agenda). La solució fàcil per esquivar el problema hauria estat fer-la dins d'un local tancat disponible a l'altre punta del poble, però els organitzadors ho rebutjaven perquè el nou indret ja no coincidiria amb el nom de concert. En conclusió: no future.

1515 partidaris d'anar a la independència amb valentia i claredat (sense autonomistes dubtosos com Mas), contra uns altres 1515 que creuen que la clarificació de que Mas quedi com un covard o com un traïdor serà el motor definitiu de la independència; són dues estratègies lícites per un mateix objectiu. Tanmateix, quines possibilitats havia d'aquest empat perfecte? Ja veureu que a partir d'ara passarem del hooliganisme convergent a la conspiranoia (...que si els tentacles del Mas, que si el CNI, que si l'ISIS..., i fins i tot al Canal Historia acabarem veient un documental preguntant-se quins interessos i quines raons van tenir els extraterrestres per induir telepàticament els votants). !!!!